AL-AZRAQ, EL BLAU

Mitjan el segle XIII, les valls més septentrionals de la muntanya alacantina eren un vesper, una illa d’Islam rodejada per un embravit mar de cristianisme. Els feudals anhelaven sotmetre-la, però La Muntanya era un castell de roca, alt i fort, i resistia. Foren anys de pactes breus, de fortaleses preses i lliurades per la força, de treves, emboscades i escaramusses entre les hosts de Jaume I i els partidaris del visir al-Azraq, el Blau.

Huit segles després, la gloriosa conquesta del Regne de València que les cròniques medievals beneïren amb el fum dels altars ha esdevingut, a la llum de la historiografia recent, el brutal extermini d’una cultura. Així, la mateixa crònica règia que antany aprofità per enaltir la insigne figura del Conqueridor es presenta ara com la prova irrefutable de la seua feroç croada.

Amb el propòsit de reinterpretar la invasió feudal d’al-Àndalus oriental, Al-Azraq, el Blau enarbora l’estendard de la mitja lluna i concedeix la paraula a Abu al-Qasim ben Hilal –conseller personal del visir– perquè el relat fluïsca en primera persona, lliure, directe, visceral, per boca de qui patí en les seues carns el rigor de l’holocaust andalusí de Jaume I.

La croada valenciana del Tirà com mai no te l’han contada.