13/04/2016 – La llegenda de l’Encantà (II): una hipòtesi cronològica

By on 09/04/2016

(…) muchos de los demonios expulsados de la gloria,
aún triunfan en el mar, en los ríos, en las fuentes, en las selvas,
y aún hay hombres ignorantes del Señor que los consideran dioses
y que en el mar adoran a Neptuno, en los ríos a las lamias,
en las fuentes a las ninfas y en las selvas a las dianas.
.

Martín de Braga
(De correctione rusticorum)

Quan vaig començar a documentar la llegenda de l’Encantà estava convençut que aquesta havia sorgit amb l’expulsió dels moriscos (los moros dexaron encantada una donzella) i, per tant, que les necessitats de la meva ficció per portar-la al segle XIII podien forçar-la en excés; però, al poc d’indagar en el mite vaig comprovar que el seu origen era anterior al decret d’expulsió dels moriscos i que no només s’adaptava perfectament bé als esdeveniments viscuts al segle XIII -com demostraré en una posterior entrada-, sinó que no requeria d’artificis per a fer-la coincidir, en l’espai i en el temps, amb els fets que desembocaren en el desterrament d’al-Azraq. Amb tanta naturalitat acceptava les adaptacions que no tinc cap dubte que el segle XIII constitueix, veritablement, el seu origen.

Hylas and the Nymphs, de John William Waterhouse

A la mateixa conclusió arriba Iván Carbonell i Iglesias, només que per un camí diferent. En un article titulat El mite de la fada dels tolls al barranc de l’Encantada de Planes de la Baronia, l’autor indaga l’origen de la llegenda des del punt de vista de la mitologia i la literatura. Inicialment, analitza els orígens d’un mite en l’imaginari popular universal: el de les nimfes associades a l’element aigua, és a dir, les nàiades gregues. Posteriorment, estreny el setge a les llegendes de les encantades en la nostra cultura, enumerant les característiques bàsiques de la seva morfologia, que són:

· Viuen en el fons d’una font, gorgs, estanys o coves on brolla aigua dolça i transparent.
· Tenen aspecte de dona bellíssima i de llargs cabells.
· Renten roba blanca al costat d’un riu o font, i van vestides amb una túnica blanca o, simplement, nues.
· Els seus ulls són d’un color verd profund i d’efecte encantador.
· La data més propícia per a veure-les és la nit de sant Joan, durant l’alba o la nit, mentre s’esbandeixen o estenen les seues robes, ballen en cercles al voltant d’algun megàlit, pentinen els seus cabells amb pintes d’or (símbol de virginitat) o simplement, esperen als humans a l’entrada de les seves morades.
· Estan associades a riqueses i amors carnals que desarmen als homes incauts.
· Viuen en palaus fabulosos i ocults en llocs subterranis o subaquàtics, dels que són les seues guardianes.
· Sedueixen als humans amb l’oferta de la riquesa o el gaudi dels seus favors sexuals.

L’article recull, així mateix, diverses ressenyes i versions de la llegenda de l’Encantada de Planes, tant documentals (l’aportada per Cavanilles fa més de dos segles) com procedents de testimonis actuals, i verifica que compleixen amb detall amb els cànons que han de complir les encantades. Però és l’anàlisi dels condicionants socioculturals que van poder originar la llegenda el que més interessa. Segons l’autor, l’origen s’ha de buscar en els temps de la conquesta jaumina, durant la població cristiana d’aquestes terres. El fonamenta en què ens hem de remuntar fins al segle XII-XIII per a constatar la presència del mite de les encantades en els territoris de Catalunya i en què van ser precisament d’aquestos territoris (concretament de la Catalunya occidental) d’on sortiren els pobladors que arribaren a Planes després de la conquesta de Jaume I. Aquests pobladors portaren amb ells una religió que, ja des de molts segles abans, lluitava per ocupar els espais de fe que li disputaven altres rituals i creences paganes, batalla que començarien a guanyar quan, investits del poder polític, associaren els ritus pagans a les festivitats cristianes, com succeí amb el solstici d’estiu i la nit de sant Joan.

Els nous pobladors portaren amb ells la seua religió, però també la seua cultura: la seua llengua, les seues tradicions, les seues cançons, les seues llegendes. Això explica la uniformitat del mite de l’Encantada en els territoris de Catalunya, de les Balears i del País Valencià.

087 - Plenilunio, la voz de AmiraLA SIMBOLOGIA D’UN MITE

Encara que el seu títol puga portar a confusió, La Encantada de la Camareta: antología e interpretación (revisión del tema), de Antonio Selva Iniesta, és un interessant article on es revisen nombrosos aspectes que concorren en les llegendes de les Encantades del sud-est peninsular i, per extensió, de la resta de la península ibèrica. Un dels aspectes més interessants que recull és el de la simbologia que acompanya el mite i que reproduïsc a continuació per tal de complementar la informació que s’ofereix en aquesta sèrie d’entrades relatives a la llegenda de la nostra Encantà:

El mirall

Aparece con frecuencia en leyendas y cuentos folklóricos, dotados de carácter mágico. Sirve entonces para suscitar apariciones, devolviendo las imágenes que aceptara en el pasado, o para anular distancias reflejando lo que un día estuvo frente a él y ahora se halla en la lejanía. Esta variabilidad del espejo «ausente» al espejo «poblado» le da una suerte de fases y por ello como el abanico, está relacionado con la luna, siendo atributo femenino. Aparece a veces, en los mitos como puerta por la cual el alma puede disociarse y «pasar» al otro lado (…).

La pinta

Según Schneider, es tan grande el parentesco lineal entre el peine y el barco (de remos) que ambos símbolos parecen fundirse para representar la penetración mutua de los elementos agua y fuego. Siendo el peine atributo de algunos seres fabulosos de naturaleza femenina, como lamias y sirenas, cabe la relación del peine con la cola descarnada del pez y el consecuente significado mortuorio.

La cova

Associada amb la terra i el món subterrani , el significat simbòlic de les coves s’ha relacionat amb els misteris del naixement i la mort. Com entrada als inferns o al món dels morts, foren utilitzades des del Paleolític com llocs d’enterrament. Però les grutes són també representacions del ventre generador de la mare Terra, el que les convertia en llocs de naixement dels déus, herois i altres éssers mitològics. Al seu torn, aquesta confluència de la vida i la mort les suposa com ubicacions idònies per a la realització dels ritus de mort iniciàtica.

BIBLIOGRAFIA :

  • El mite de la fada dels tolls al barranc de l’Encantada de Planes de la Baronia , d’Iván Carbonell i Iglesias. Revista Alberri, nº11 (1998). Centre d’Estudis Contestans.
  • L’Encantada de la Camareta: antologia i interpretació (revisió del tema) , d’Antonio Selva Iniesta. Antiguitat i cristianisme: Monografies històriques sobre l’Antiguitat tardana. Múrcia (1993)

Aquesta entrada es publicà per primera vegada el 28/02/2011

Comments

Be the first to comment.

Leave a Reply


You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>