14/04/2016 – La llegenda de l’Encantà (i III): hipòtesi sobre el seu origen

By on 14/04/2016

I entrada la quaresma un sarraí que solia acompanyar al-Azrac i era molt amic seu i l’aconsellava, ens envià un missatger. I el missatger fou un cristià que ens envià, amb el qual ell havia parlat en gran secret; i digué:

—Senyor, us saluda molt tal sarraí –i ens digué el seu nom– i us diu que si vós li feu mercè, ell farà que al-Azrac venga tot el pa que té, de manera que si vós el voleu atacar aquesta primera Pasqua, el trobareu sense queviures, que ell els hi farà vendre.

I nós li preguntàrem si aquell sarraí era conseller d’al-Azrac, i ell ens digué que sí, més que cap altre de la seua companyia. I podíem creure-ho, perquè no volia res del nostre fins haver-ho dut a bona fi, de manera que nós en fórem contents. I li diguérem:

—I ara digueu què és el que ell ens demana.

I ell digué:

—Us demana que li doneu tres-cents besants i quatre jovades de terra a Benimassor, i que li feu un document pel qual, si ell duu això a terme, vós li donareu els besants i la terra (…)
.

(Llibre dels Fets, 373)

0254

Com ja vaig expressar en una entrada anterior, L’Encantada de la Camareta: antología e interpretación (revisión del tema) és un interessant article on el seu autor revisa nombrosos aspectes que conflueixen en les llegendes de les Encantades presents al sud-est peninsular i, per extensió, a la resta de la península Ibèrica. Un dels molts aspectes que estudia és la causa que originà l’encantament (trencament d’una promesa de matrimoni en uns casos, malediccions…), encara que l’autor reconeix que en la majoria de les ocasions no consta un motiu concret. En la tradició oral de la nostra llegenda de l’Encantà no es diu res al respecte dels motius de l’encantament, només que els moros deixaren encantada a una donzella custodiant la boca d’una mina (entenga’s una cova) on, abans de marxar, amagaren els seus tresors; però, l’estudi dels esdeveniments històrics ocorreguts en vespres de la conquesta feudal a l’escenari immediat al lloc on sorgí el mite aporta suggerents dades que podrien ajudar-nos a elucubrar sobre com pogué originar-se tan fabulosa llegenda.

Barranc de l'Encantà

Suposem que, com suggereix algun autor, el naixement del mite de l’Encantà coincideix en el temps amb el poblament cristià de Planes. Si fóra així, el seu origen hauríem de buscar-lo en el període immediatament posterior al desterrament del visir al-Azraq de la nostra terra, fet que esdevingué al juny de 1258. Fixat d’aquesta manera l’àmbit geogràfic i temporal convé analitzar el marc històric on es desenvoluparen els fets que precediren l’exili del visir si volem arribar a les repercussions que aquests produïren en el lloc i l’època on succeïren i que podrien constituir l’origen del mite que ens ocupa.

Els capítols 373-377 del Llibre dels Fets refereixen amb notable detall la conspiració que patí al-Azraq per part d’un dels seus consellers, una traïció que provocaria el desproveïment dels seus castells i facilitaria la seua presa per part de Jaume I. De l’atenta lectura d’aquests passatges es poden extreure suggerents conclusions:

  • En cap moment Jaume I fa públic el nom del traïdor d’al-Azraq; no obstant això, sí que ofereix substancioses pistes amb les que alimentar el morbo, ja que diu que aquest era algú de la seva total confiança i que, en recompensa per la seua traïció, li va sol·licitar 300 besants i 4 jovades de terra a Benimassot. Poc sentit tindria que el rei encobrís la identitat del traïdor si el nom d’aquest fóra de domini públic (més quan el Llibre del Fets es redactà anys després), del que podria deduir-se que la identitat del conspirador no va transcendir en cap moment, quedant en l’àmbit privat. D’haver-se sabut la seua identitat, el traïdor hauria lligat el seu nom al del visir, com ha succeït amb altres personatges mediocres de la Història que han traït o assassinat a un altre de més renom, aspecte aquest que reforça lo anterior. Podem imaginar les sospites i enraonies que la traïció del wazir suscità entre aquells que la visqueren de primera mà i fins i tot entre els que la conegueren de sentides (entenga’s els pobladors que arribaren a Planes després del desterrament d’al-Azraq). Una història tan transcendent i intrigant on tots els actors eren sospitosos de conspiració resulta molt procliu a la mitificació, sobretot si aquells que la fomentaren la coneixien de sentides.
  • De ser certa la recompensa dels 300 besants i les quatre jovades de terra a Benimassot que el traïdor sol·licità al rei, podem estrènyer el setge geogràfic sobre aquest terme del Comtat confrontat amb el de Planes, on és de suposar que el traïdor tindria els seus vincles afectius. A més, la quantia sol·licitada per tan important traïció sembla tan escassa que bé es pot argumentar que els motius que mogueren a la conspiració no foren d’índole econòmica.
  • També sabem per la Crònica de Jaume I que l’alcaid de Planes lliurà el seu castell al rei pocs dies abans d’iniciar-se la campanya que acabaria amb el desterrament d’al-Azraq.
  • Quan el rei decidí llançar la seua ofensiva contra al-Azraq reuní les seues hosts a Cocentaina. Podria haver-les convocat a l’altra banda dels dominis del Moro (Pego), però va optar per muntar el seu campament a Cocentaina i iniciar la seva ofensiva des de l’interior. Amb aquesta disposició de les hosts cobra sencers la possibilitat que la capitulació del castell de Planes estiguera pactada abans d’iniciar les hostilitats, ja que Planes constituïa la porta per accedir a la vall de Gallinera, on al-Azraq es recloïa.

Castell de Plans

Amb aquests antecedents, hi ha nombrosos i variats indicis per suposar que la traïció a al-Azraq es gestà des de Planes i, en aquest cas, no resultaria estrany que tan transcendent i misteriosa conspiració suscitara l’interès dels nous pobladors fins al punt d’adaptar les seves llegendes als fets esdevinguts als territoris recentment conquistats (deixaren encantada una donzella en la boca d’una cova on, abans de marxar, amagaren un tresor).

No hi ha dubte que l’exili d’al-Azraq suposà una fita, un punt d’inflexió en la manera de vida dels andalusins ​​que  quedaren a la nostra comarca, l’inici d’una vida de submissió on el feudalisme ho penetrà tot. No, no ofereix el menor dubte que la memòria de l’insigne al-Azraq va romandre viva entre els musulmans que aquí quedaren i, també, que els pobladors cristians assentats en Planes van haver de conèixer la fosca conspiració que acabà amb el desterrament de tan il·lustre personatge.

Que la llegenda de l’Encantà i el desterrament d’al-Azraq tenen els seus vincles temporals i espacials pot arribar a argumentar-se; fins i tot, els escassos documents de l’època ens permetrien elucubrar sobre la identitat de qui traí el visir al-Azraq. No obstant això, els motius que portaren al encantament de la donzella quedaran per sempre en la més absoluta de les foscors perquè les llegendes, llegendes són.

BIBLIOGRAFIA:

  • El Llibre dels Fets (cap. 373-377), d’Antoni Ferrando i Vicent J. Escartí. Institució Alfons el Magnànim. València (2008)
  • El mite de la fada dels tolls al barranc de l’Encantada de Planes de la Baronia , d’Iván Carbonell i Iglesias. Revista Alberri, nº11 (1998). Centre d’Estudis Contestans.
  • L’Encantada de la Camareta: antologia i interpretació (revisió del tema) , d’Antonio Selva Iniesta. Antiguitat i cristianisme: Monografies històriques sobre l’Antiguitat tardana. Múrcia (1993)
Aquesta entrada es publicà per primera vegada el 08/03/2011

Comments

Be the first to comment.

Leave a Reply


You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>