Segons la història relata, i la veritat pot ser,
una senyora molt guapa li aparegué a un llenyater.
Li ensenyà un collar de plata, amb diamants i robins:
“¿què és el que vols, la joia, o t’estimes més a mi?”
Li contestà que la joia: “sempre seràs desgraciat,
en aquella penya tan alta tinc un palau encantat.
Mai seràs ditxós, si m’hagueres volgut a mi
la fortuna que hi ha allí haguera segut dels dos”
Damunt d’una aura boreal, a l’amanéixer l’aurora,
desapareix la senyora i el pobre es queda igual.
Si la dita els agrada, no la tinguen per falòria,
que és la veritable història del barranc de l’Encantada.
Miquelet d’Elena (Planes de la Baronia)
Així contava fa 7 anys el primer encontre que vaig tindre amb la bella Amira, la dona que enamorà el visir al-Azraq, la protagonista de “Amira, l’última flor d’al-Àndalus” la novel·la que ara m’ocupa…
Tot just he començat a llegir la documentació que ha caigut en les meues mans i ja creme en desitjos per calçar les botes i explorar els llocs on succeïren els fets: per trepitjar el castell de Perputxent, el de Planes o el d’al-Qal’à; per pujar a la cresta de Benicadell; per perdrem al barranc de l’Encantà, en les seues coves, en els seus cingles, com un pastor andalusí del segle XIII… Casualment, del poc que tinc clar fins ara és el període en què situaré l’acció: 1245-1258, anys de pactes breus, de castells presos i lliurats per la força, d’escaramusses entre les hosts del rei Jaume I i els homes d’al-Azraq que acabarien amb el desterrament del visir de La Muntanya. Els fets esdevinguts durant aquells anys ens han arribat de manera indirecta i esbiaixada la majoria de les vegades; però, aquesta mateixa escassetat, parcialitat i biaix en la documentació que tant dificulta la reconstrucció dels successos per part dels historiadors és la que afavoreix i permet que els fets puguen novel·lar-se, doncs, tot i que la novel·la ha de construir-se sobre evidències històriques, són precisament aquestes escletxes obertes en la Història les que alimenten la ficció.
Poc se sap de la dona que els moros deixaren encantada, llevat del que ens ha arribat per tradició oral. Amb tot, la llegenda tindria un origen i una raó, i encara que és probable que s’originara amb l’expulsió dels moriscos d’aquests llocs -extrem que hauré de confirmar (i que ja he rebatut)-, la lliure dislocació de la Història em permetrà situar-la quatre segles abans, a les revoltes prèvies a l’annexió d’aquests territoris a la Corona d’Aragó, quan al-Azraq deixà els seus dominis camí de l’exili.
Tot i que la llegenda ofereix poques dades sobre la figura de l’Encantada, sí suggereix que fos d’estirp noble i mora. No diu res del motiu del seu encantament; ni tan sols ofereix un nom, ni una cara, ni una història. De moment, perquè l’altre dia vaig estar davant del seu epitafi i vaig saber d’ella… El marbre de la seva estela funerària, cisellava una inscripció àrab en caràcters cúfics que resava:
En el nom de Déu, Clement i Misericordiós.
“Oh mortals: certament, la unicitat de Déu és veritat.
No vos seduïsca la vida d’aquest món ni vos allunye de Déu el que és il·lusori “.
Aquest és el sepulcre d’Amira, filla de Muhammad ibn Mubriz.
Morí de dia, el dilluns catorze d’al-Muharram de l’any 468.
Que Déu s’apiade d’ella.
Confessava que no hi ha més Déu que Déu, Ell només, que no té associat,
i que Mahoma és el seu servent i Enviat.
L’envià amb la Guia i amb la religió de la Veritat,
per manifestar-la sobre totes les religions, a despit dels politeistes,
i que el Paradís és veritat i l’Infern és veritat,
i que l’Hora del Judici Final vindrà, no hi ha dubte en això,
i que Déu ressuscitarà a qui estiga en els sepulcres
Sota aquesta confessió va viure i sota ella va morir i sota ella ressuscitarà viva.
Així vaig trobar Amira. La seva estela funerària s’exposava en el toledà museu de Santa Cruz, i allà, plantat davant del seu epitafi, m’explicà com el seu cos fou exhumar del seu sepulcre i que, des d’aleshores, vagava com ànima en pena, condemnada, privada del Judici Final. I fou així com vaig comprendre que la nostra trobada no havia estat casual i que l’Encantada de la meua llegenda, en realitat, compartia el seu mateix nom.