24/09/2014 – La pols de la terra, el lament dels vençuts

La veu dels vençuts ha sigut sempre esclafada, silenciada baix la pols de l’integrisme religiós i del temps. Res s’ha sabut de la conquesta de Jaume I per boca dels vençuts més que allò que expresa la crònica de Ibn Amira al respecte de la conquesta de l’Illa de Mallorca (Kitab Tarih Mayurqa), i del contingut d’aquesta crònica sols hi tenim coneixement des de fa poc més de 10 anys. Abans del descobriment de la crònica de Ibn Amira a una biblioteca de Tinduf (Sàhara argelí), sols la poesia i els registres epistolars havien oferit, de tant en tant, subtils pinzellades de llum sobre un paisatge –el de la memòria– que s’antullava erm.

Veniu cap a València amb els vostres genets!
Allà, les nostres gents han caigut en desgràcia.
En les mesquites, ara esglésies, la crida a l’oració
S’ha fet volteig de campanes. Quanta pèrdua!
Com reviure el passat? Només són ruïnes
Els col·legis aquells on tots recitaven l’Alcorà!
El jardí que amb delit encantava els nostres ulls,
Les arbredes verdejants, ja s’han assecat i endurit.
Els paratges de la contornada ja no existixen,
Aquells que al vianant invitaven a romandre o passejar.
Un infidel ha vingut a esborrar tanta bellesa;
Designat pel destí per a portar-li perdició,
Desfer-la vol a trossos, i ni dorm ni reposa.
Veniu cap a València amb els vostres genets!

Ibn al-Abbar
Poemes de l’orient d’Al-Andalus, Ed. 62, Barcelona, 1983

Per sempre més adéu a la terra estimada.
La nostra joventut i els grans amics, perduts.
Tot allò bell ara és desfet, dispers o lluny.
Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent.
On les cases de València? On els parrups dels seus coloms?
Tot s’ha perdut. S’ha perdut el Pont i la Russafa.
S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut.
On aquells prats amb rius i arbredes verdes?
On els indrets flairosos on solíem retirar-nos?
On el zèfir sempre fresc? On els crepuscles amables?
Ai València! Què s’ha fet d’aquells matins on el sol
jugava amb el mar tot corrent per l’Albufera!
Res no es pot fer quan el destí du la pèrdua…

Ibn al-Abbar
Poemes de l’orient d’Al-Andalus, Ed. 62, Barcelona, 1983

 

«…Per Déu! Quants amics que han marxat! Quants companys que han hagut d’abandonar el país! Quan els han dit: “Voleu! Només teniu una alternativa: morir o perdre la llibertat o bé marxar”, els han tallat les ales. S’han dispersat pertot arreu, escampant-se per les valls i les collades que abans omplien. Només gemecs i queixes se sentien; la set ardent i l’angoixa abrusaven els pits. En els ulls es llegia el sofriment per una desgràcia incapaç d’eixugar les llàgrimes. Un mal perniciós ha penetrat en el fons de la nostra pàtria i continua encara acarnissant-s’hi: ell ha estat la causa de la mort d’aquells que ara descansen en llurs mortalles i ha entristit, en aquella llarguíssima jornada, joves i vells. El desastre d’Anixa havia estat l’avís premonitori d’aquella jornada, quan els lleons furiosos sortiren del seu amagatall… L’enemic, després, va prendre la capital, aferrant-se-li al coll com si fos un anyellet. Ai, València! La bella, l’elegant, l’esplendent! (Els cristians) de seguida van silenciar la crida a l’oració de la mesquita, i arrabassaren del seu cos l’hàlit de la fe musulmana… Es va perdre tot allò que excel·lia en gràcia i solidesa; així el Pont i la Russafa. I al-Hul·la i as-Sahla, que foren arrasats. I al-Jurf i ar-Rambla, que esdevingueren llocs desèrtics. Un nou desastre… caigué sobre al-Hara. I al-Kanisa hagué de lamentar la pèrdua de les vedelles salvatges i de les gaseles que la poblaven. En què s’han convertit aquells prats i la rica vegetació, aquells rierols i el verd de les seves ribes, aquelles deveses humides i perfumades?… Després, la tropa d’infidels va abordar els seus soldats, rossos, d’ulls blaus, sobre l’illa del Xúquer. Des d’aleshores, el lloc on jo vaig néixer ha vist minvar la seva bona estrella…»

Extracte d’una carta d’Ibn ‘Amira a Ibn al-Abbar

«…(el destí) ha colpejat València… L’infidel ha fet desaparèixer la fe musulmana i la campana ha substituït la crida del muetzí… Quina pèrdua per a l’Islam! Quina tristesa per a l’oració i per al dejuni va ocasionar aquell dimarts, aquell fatídic dimarts!… On són, germà meu, aquells dies i nits del nostre passat?… Tant de bo poguessis allunyar-te de nosaltres, o funest dimarts de sàfar!, perquè res no podrà perdonar el teu crim. A causa teva l’Islam és objecte de menyspreu per part dels infidels… Com podrem gaudir dels matins i dels capvespres si aquell perfumat vent de ponent no és ja al nostre abast? No tenim altra possibilitat que sotmetre’ns al destí i testimoniar el nostre beneplàcit a tot allò que el Creador Omniscient ha decidit.»

Extracte d’una carta d’Ibn ‘Amira a Ibn al-Abbar

«Tu, que vas ésser present el dia d’aquella desgràcia i que, amb paciència, vas haver de suportar els revessos de la fortuna que van patir els teus parents en aquella prova, digues-me si és veritat que la terra va esdevenir erma, que les aigües es van assecar, que el jardí des desitjos es va agostar… Digues-me quina fi tingueren aquells homes en els quals triomfava la cortesia, i com us vàreu reunir per plorar el dol de l’Islam. Va arribar la diada catastròfica i es va encendre el foc de la tristesa. I encara crema. Va ésser un somni allò que vàrem veure? No. En somnis mai no haguéssim pogut veure una realitat tan terrible. Va ésser una convulsió de la qual res no podia haver-nos protegit… Els politeistes són violents i iracunds quan els seus semblants musulmans es baten dins les seves xarxes. La religió es veu obligada a fugir i l’Islam s’ofega de tant d’acubament. És com si mai no s’hagués sentit parlar de la victòria d’Ibn Nusayr, de l’avançament fructífer de Tàriq, de les mossegades de Hannaš…; com si s’haguessin oblidat els Marwanís i les seves expedicions estiuenques; i l’heroi Ma’afir, que va fer pols els ídols i aquells que els adoraven. Per Déu! Quin dolor pels avantpassats! Ara tindrem molt de temps per plorar-los desesperadament.»

Extracte d’una carta d’Ibn ‘Amira a Ibn al-Abbar

«Hem dit per sempre adéu a la pàtria nostra! Estimem el seu record perquè allà vàrem passar la nostra joventut i perquè allà vam compondre tants de versos sobre les qualitats dels amics nostres!… L’Islam l’ha abandonada i l’harmoniós conjunt que formava es troba ara dispers i desarrelat… En mi guanya la tristesa a l’alegria perquè he perdut al mateix temps el meu repòs i la meva morada.

On és València i les seves cases? On són les refilades i els parrups dels seus coloms? On són els ornaments de la Russafa i del Pont, del Manzil Ata i del Manzil Nasr? On són les obagues plenes de fresca i els seus prats brillants de verd? On són els rierols fora de mare i els arbres esponerosos? Quin dolor pensar que del seu coll han arrabassat els collarets de les seves flors, que l’Albufera i el seu mar han estat privats dels raigs assolellats dels seus matins. Existeix alguna estratagema (per a recuperar-la)? No; així com res no pot frenar el pas del temps, res no podria aturar la seva pèrdua… Després, el mal que s’havia acarnissat sobre les seves llars no va tardar a estendre’s a Alzira i va fer-ne amargues les aigües dolces i saludables, pansides les branques verdes… Al mateix temps, Dénia va ésser presa i les seves collites de fruits, fins aleshores assequibles, es van allunyar més i més de nosaltres. Ai! Xàtiva i la seva plana, víctima de la injustícia del temps… Quines pèrdues!»

Extracte d’una epístola d’Ibn al-Abbar