27/04/2016 - Sistemes d'alertes frontereres en temps d'al-Azraq (I)

En una ocasió, quan el seu costum d’avisar l’arribada de l’enemic
per mitjà de fum i foc arribà a ser ben coneguda,
els àrabs ordenaren que aquestes pràctiques s’executaren sense interrupció
fins que l’enemic s’acostara; aleshores, les haurien d’aturar.
Així, els enemics, que pensarien que l’absència de focs
significava que no els havien interceptat,
avançarien impacients i serien derrotats.

Sextus Julius Frontinus (Strategematicon libri, 2.5.16)

… i quan el guaita veia algun vaixell,
avisava a l’emir i aquest transmetia l’avís,
per mitjà de coloms missatgers, a les costes,
a fi que estiguessin preparats …

Al-Muqaddasi (Ahsan at-taqasim fi ma`rifat al-aqalimr)

Al maig de 1981, amb motiu del seu ingrés a la Real Academia de la Historia, l’arabista Joan Vernet Ginés llegia una conferència titulada Historia, astronomia y montañismo on es recollien nombrosos indicis documentals sobre sistemes de transmissió de notícies mitjançant senyals visuals utilitzats des de la antiguitat fins a l’època medieval. La conferència resulta interessantíssima en el seu conjunt però, pel que fa a la regió i període que ens ocupa (Al-Àndalus, edat mitjana), destaca la descripció del dispositiu de almenares i talaies que permetia la transmissió de les alertes frontereres entre les capitals dels districtes militars andalusins, sistema que es complementava amb un correu pedestre/eqüestre/marí per tal de comunicar-se amb la capital del Califat: Còrdova. Les talaies se situaven alineades, vigilant les vies de comunicació i llocs de pas, i servien d’enllaç entre les guàrdies, fortificacions i castells fronterers.

Seguint el fil de Vernet, un interessantíssim article de Xavier Ballestín i Mercè Viladrich titulat Foc, fum, torxes i miralls: Senyals visuals a l’època tardoantiga i altmedieval, s’endinsa en la recerca d’evidències aparegudes en els textos àrabs de l’Islam medieval. Entre d’altres, l’article recull un text d’Abd al-Wahid al-Marrakushi on es descriu el procediment de transmissió de notícies emprat pels Omeies, que permetia enviar un missatge des d’Alexandria a Trípoli en quatre hores, i a Ceuta en una nit, botant de foc en foc al llarg dels ribat de la costa. Abstraient-se d’aquestes complexes i fastuoses xarxes de comunicació visual que pel cost de la seua implantació i manteniment quedarien fora de les possibilitats econòmiques i, sobretot, necessitats defensives de La Muntanya, podem trobar altres sistemes de vigilància i comunicació més modestos, encara que no per això menys efectius. Es tractaria d’un sistema de vigilància local que, erigit en punts estratègics de bona visibilitat, s’encarregaria d’alertar sobre els moviments de les hosts enemigues en les zones limítrofes. A la frontera septentrional dels territoris d’al-Azraq aquesta funció es practicaria des de la talaia d’Almaraién, enclavat en el sistema defensiu de Benicadell oriental, atès que des d’allí es té una excel·lent panoràmica sobre les comarques del Comtat i la Vall d’Albaida. La seua proximitat al castell de Rugat possibilita que fos la talaia d’Almaraién el lloc des d’on el visir parara l’emboscada que a punt estigué d’acabar amb la vida de l’aragonès, fet que el monarca relata en el passatge 375 de la seua Crònica.

Des de la talaia d’Almaraién es podia alertar per mitjans acústics (timbals, corns i anafils), visuals (miralls o fum) o, en cas d’una meteorologia molt adversa, per mitjà d’un missatger pedestre (els cavalls eren cars i escassejaven, més encara en aquests territoris muntanyencs en temps de guerra). D’entre tots els mitjans esmentats, els acústics són els que millor s’adapten per a comunicacions de curt recorregut, ja que permeten la codificació del missatge així com un major rang d’ús en situacions climatològiques adverses, estant contraindicat, només, quan la intensitat i direcció del vent impossibiliten la seua comesa. Aquests avantatges el convertirien en el mitjà prioritari per a la transmissió de missatges locals. No obstant això, existeix una altra possibilitat -o sistema de comunicació que encara no s’ha esmentat-: els coloms missatgers, un mitjà senzill, ràpid i eficient. Sabem que la cultura andalusina era una perfecta coneixedora de la cria d’aquestes aus i, encara hui, els colomers i els colombaires proliferen en qualsevol poble de les nostres comarques com un llegat cultural silenciós.

Aquest sistema de comunicació local mitjançant coloms requeriria la instal·lació de colomers en cada un dels castells. Aquests colomers criarien els seus propis coloms i, alhora, albergarien els traslladats des d’altres castells de manera que, quan un castell volia comunicar-se amb un altre, només haurien de deixar anar l’au corresponent perquè aquesta s’orientés fins al seu colomer natal. Així, perquè la comunicació resultara efectiva, algú s’havia d’encarregar de distribuir els coloms entre els castells periòdicament.

BIBLIOGRAFÍA

· Juan Vernet Giner. Historia, astronomía y montañismo. Al-Qantara, revista de estudios árabes, nº 2 (1981)

· Xavier Ballestín y Mercè Viladrich. Foc, fum, torxes i miralls: senyals visuals a l’època tardoantiga i altmedieval. Fars de l’Islam, antigues alimares d’al-Andalus. Primeres jornades científiques OCORDE (2006)

· Miguel Angel Vivas Pérez. La transmisión de mensajes mediante señales ópticas: una visión de conjunto. Actas del III Congreso de castellología ibérica (2005)

· J. Ernesto Martínez Ferrando. Los correos de la curia regia en la Corona de Aragón a principios del siglo XIV. Analecta sacra tarraconensia, revista de ciencias histórico-eclesiásticas, vol. XVII (1944)