DIÀNIA, TERRA DE CASTELLS

Diània –la mar de muntanyes i valls que oneja al sud del Xúquer– és un país abrupte, de castells enlairats sobre les penyes; fortificacions que un dia guaitaren els camins, el territori, i que en altres temps, també, bastiren campaments, allotjaren poblats i defensaren la gent de la terra. Testimonis de la violència humana i escenaris de la crua dialèctica de la guerra, els  castells custodien els secrets dels esdeveniments passats: la nostra història fossilitzada en els nostres paisatges.

La majoria dels castells diànics són andalusins, fortificacions penjades dels tallserrats, alçades sobre penyes fortes,  inexpugnables. Castells mil·lenaris d’època de l’emirat, derruïts, convertits en gruixudes filades de pedres; o fortins promoguts per l’administració del califat, escassos, cars de vore; o castells d’època de taifes, verdaders nius d’àguiles enaltits sobre els més destacats cims de les muntanyes. Va hi haure un temps, però, on els castells proliferaren a recer de la por; fou en l’època almohade, en la vespra de la conquesta feudal. Castellets que ataüllem enlairats sobre les penyes a les envistes dels nostres pobles, humils, construïts a prop de les alqueries per la pròpia gent de la terra amb l’únic propòsit de defensar-se de l’agressió que els venia.

En el capvespre dels seus dies, des de la serena talaia de l’abandó, els castells diànics remoregen, encara, batalles passades. Un llegat cultural, històric i arquitectònic que cal preservar, perquè enfortir les arrels, exercir la memòria col·lectiva, protegir el nostre patrimoni, ens dignifica com a poble.