09/10/2014 – La llegenda del bon rei Jaume I matamoros

Cada 9 d’octubre els actes de la diada valenciana se succeeixen de la mateixa manera: amb els xiquets i la figura del bon rei Jaume matamoros com a grans protagonistes. Els actes d’exaltació de la figura del Conqueridor constituïxen un puntelló a la memòria d’aquells milions de valencians que foren perseguits, massacrats, sotmesos i esclavitzats per raó de la seua raça i de la seua religió. Un genocidi en tota regla, un holocaust que comptà amb la benedicció i les indulgències –com no– de l’Església de Roma. No és res estrany, per tant, que els actes d’exaltació del Tirà es produïsquen amb eixe esperit oví i catequista que, per a prosperar, necessita incidir en les tendres ments dels nostres fills a colp d’ariet, quantes més vegades millor: Jaume I fou un bon rei, Jaume I fou un bon rei, Jaume I fou un bon rei… Pareix que a força de repetir tots els anys la mateixa fal·làcia acabarem per engolir-nos-la.

Amb aquest mètode reiteratiu s’aconsegueixen excel·lents resultats. Així, una enquesta realitzada per la revista d’història Sapiens al mes de setembre de 2012 presenta la figura de Jaume I com el gran heroi català de tots els temps. I per votació popular!!! Ací, un poc més al sud, el resultat seria idèntic per a beneplàcit d’aquells que s’encaboten en continuar tancant els ulls. Què podem esperar d’eixos borinots que han exalçat la figura del Conqueridor a la condició de santó, de “pare dels valencians” i, al mateix temps, reneguen de la cultura catalana que els pobladors de Jaime portaren amb ells?

Quan passe el 9 d’octubre, dia de la valencianitat, de l’holocaust andalusí de València, arribarà el 12 d’octubre, dia de la hispanitat, de l’holocaust indígena en el Nou món. Gràcies a herois com Jaime, Pizarro i Hernán Cortés, els pobles indígenes tingueren l’oportunitat de conéixer la faç del verdader Déu abans del seu extermini.

No es tracta de demonitzar a ningú, ni de jutjar post mortem ni amb les lleis i la moral actuals a qui actuà cegat per ideals d’altres temps, però tampoc, d’exalçar la figura d’aquells personatges els actes dels quals no constitueixen un bon exemple per als nostres fills. Repetisc: és perillós que certs valors d’altres èpoques es perpetuen en l’actualitat, que les cròniques dels vencedors emmudisquen per sempre les veus i la memòria dels vençuts. Si València necessita un dia per a reivindicar-se, busquem-ho lluny del santoral i dels heroics actes dels salvapàtries.