La cara més aspra de Jaume I en la novel·la “Al-Azraq el Blau”

La Història s’escriu sempre en majúscules, victoriosa, des de la perspectiva del guanyador, perquè en l’hipotètic cas que el derrotat aconseguira salvar la seua vida després de caminar la ingrata senda del desterrament, de ben segur que molt poques ganes haurien de quedar-li de deixar per escrit tota la barbàrie que han vist els seus ulls. A diferència del que sol ser habitual, la novel·la històrica “Al-Azraq el Blau. Crònica de la conquesta de la Muntanya” conta la conquesta feudal de la nostra terra en minúscules, des de la perspectiva i l’ànim dels vençuts: la història mai contada. És, per tant, un exercici de dislocació històrica que revisa la versió de la conquesta que ens han llegat els cronistes medievals, moderns i contemporanis, que empatitza amb la realitat d’aquells musulmans valencians que van ser massacrats, expulsats de la seua terra, sotmesos al feudalisme més ferotge, que qüestiona la insigne figura del rei conqueridor que ens venen les cròniques i perpetuen les nostres institucions: la del bon rei Jaume matamoros, el rei dialogant, bo, pare de tots els valencians, el rei que va combatre els sarraïns, que va lloar Déu i el nostre senyor Jesucrist, el rei que ens va concedir un país, uns furs, una cultura, una llengua… La seua lluita contra l’enemic musulmà i la fundació cultural d’un país per als valencians són els incontestables mèrits imputables al rei Jaume, pels quals sembra simpaties unànimes a dreta i a esquerra. Cada 9 d’octubre, els actes de la festivitat valenciana se succeeixen de la mateixa forma: amb els xiquets i la figura del bon rei Jaume matamoros com a grans protagonistes. Com succeix amb altres grans festivitats, la celebració d’uns es fa a costa del dolor d’altres, de manera que –fins i tot sense pretendre-ho– els actes d’exaltació de la figura del rei conqueridor constituixen un puntelló a la memòria d’aquells milions de valencians que van ser perseguits, sotmesos, massacrats i/o esclavitzats per raons ètniques i religioses. Un holocaust indígena que va comptar amb la benedicció i les indulgències, com no, de l’Església de Roma. No resulta estrany, doncs, que els actes d’exaltació del rei Jaume es prodüisquen sempre amb eixe esperit oví i evangelitzador que, per a prosperar, necessita incidir en el més tendre cervell dels nostres fills, com un ariet, quantes més voltes millor: Jaume I va ser un bon rei, Jaume I va ser un bon rei, Jaume I va ser un bon rei… Sembla que a força de repetir tots els anys la mateixa fal·làcia acabarem per creure-nos-la.

Molt pocs valencians, poquíssims, coneixen que el rei Jaume I, paladí de la Cristiandat per la gràcia divina, va ser excomunicat pel papa Innocenci IV. No obstant açò, eixe selecte grup d’historiadors que coneixen bé este i altres escabrosos fets jaumins són, precisament, els garants del seu secret. El motiu de la seua excomunió? Haver manat tallar la llengua del seu confessor personal, monsenyor Castellbisbal, bisbe de Girona, segurament per airejar alguna de les seues no poques infidelitats. La historiografia moderna –la que estudia els documents oficials custodiats als arxius– s’ha obstinat a descobrir-nos la cara oculta d’un rei que divergix substancialment de la versió oficial que endolcixen les cròniques. Esta tasca investigadora permet contrastar la realitat dels arxius amb la interpretació –quasi sempre parcial i exposada al fanatisme– dels fets expressada en les cròniques. El fruit d’este contrast posa de manifest que la imatge oficial que es projecta del rei conqueridor, com no podia ser d’una altra manera, diferix molt de la real. Que ningú s’estranye d’això, perquè este mateix resultat s’obté sempre que s’investiga en profunditat els detalls d’un personatge, i més si es tracta d’un rei, perquè la condició real, tan embolicada sempre de gràcies, prebendes i inviolabilitats, es presta a exacerbar les misèries de la condició humana.

La desconeguda imatge del rei Jaume excomunicat per raó de les seues vehemències i impetuositats és una més de les moltes que reflectix l’espill de la historiografia: la del rei que incomplia sistemàticament els seus pactes, que silenciava, encobria, mentia i tergiversava nombrosos fets referits en la seva crònica, que fracassava estrepitosament en els seus dos intents de croada a Terra Santa, que perdia el cap per les dones; la imatge d’un rei, al cap i a la fi, humà, desproveït del seu postís halo de divinitat. No hauria d’estranyar en la nostra societat actual el resultat que ofrenen sempre estos exercicis d’humanització règia, menys encara quan en dates ben recents hem assistit a un vergonyós espectacle d’esta índole, on l’emèrita figura d’un rei, exposada nua davant de l’espill de la moralitat, la justícia i l’exemple, ha ofert una imatge molt diferent i distorsionada d’aquella que reflectia públicament. Sempre, sempre resulta interessant que la història es conte dos voltes, i si pot ser, des de dos perspectives ben diferents.

SINOPSI: Mitjan el segle XIII, les valls més meridionals de la muntanya valenciana eren un vesper, una illa d’Islam rodejada per un embravit mar de cristianisme. Els feudals anhelaven sotmetre‐la, però La Muntanya era un castell de roca, alt i fort, i resistia. Foren anys de pactes breus, de fortaleses preses i lliurades per la força, de treves, emboscades i escaramusses entre les hosts de Jaume I i els partidaris del visir al‐Azraq, el Blau.

Huit segles després, la gloriosa conquesta del Regne de València que les cròniques medievals beneïren amb els fums dels altars ha esdevingut, a la llum de la historiografia recent, el brutal extermini d’una cultura. Així, la mateixa crònica règia que antany aprofità per enaltir la insigne figura del Conqueridor es presenta ara com la prova irrefutable de la seua feroç croada.

Amb el propòsit de reinterpretar la invasió feudal d’al‐Àndalus oriental, Al‐Azraq, el Blau enarbora l’estendard de la mitja lluna i concedeix la paraula a Abu al‐Qasim ben Hilal –conseller personal del visir al‐Azraq– perquè el relat fluïsca en primera persona, lliure, directe, visceral, per boca de qui patí en les seues carns el rigor de l’holocaust andalusí de Jaume I.

La croada valenciana del Tirà com mai no te l’han contada.