12/08/2014 – Els lectors opinen

Sempre que signe un llibre a qualsevol presentació, solc acompanyar la dedicatòria amb una targeta de visita i una observació personal: «ací tens les meues dades per si vols fer algun comentari o suggerència en acabar de llegir la novel·la. Jo sempre conteste».

Després de més de 40 presentacions, han sigut moltíssims els amics i desconeguts que han contactat amb mi per fer-me arribar les seues impressions després de llegir la novel·la. Sembla que aquesta agrada a qui la llig i cada vegada són més els lectors que venen a les presentacions recomanats per un amic.

Ressenye ací una breu mostra de l’opinió que alguns lectors han expressat desenfadadament a les xarxes socials.

Sí, han sigut molts els correus que he rebut per part de tanta gent com està llegint la crònica novel·lada del visir al-Azraq aquest estiu. Estic molt satisfet per l’acollida que està rebent, però la meua satisfacció no prové sols d’una crítica literària que és positiva, que també, sinó perquè la figura d’un personatge tan nostre com fou el visir al-Azraq ha eixit reforçada després de tants segles de malevolència per part de les cròniques dels usurpadors i de tota la brutícia que ha plogut sobre ell per boca i mà d’aquells que sols coneixien el mite.

Deixe l’elaborada opinió que una lectora de Pego em va fer arribar per correu electrònic despús-ahir. Són aquestes opinions elaborades provinents de gent a qui un no té el plaer de conéixer les que t’animen a continuar escrivint.

Després de la lectura del llibre, i aprofitant el context de proximitat que ha creat l’autor amb el lector, no he volgut perdre l’oportunitat de fer una devolució personal de la lectura de la teua obra literària «Al-Azraq, el Blau».

Primerament, dir que considere que he tingut molta sort de trobar-me amb una novel·la que parla d’un episodi de la història de la meua terra que sempre m’ha generat curiositat. Al principi vaig comprar el llibre pensant que possiblement ompliria amb les seues dades històriques part del meu interés, ja que hi havia una prèvia documentació-investigació històrica. Però la meua sorpresa ha estat en el punt on efectivament aquestes dades han esdevingut de primeríssima mà. I, per la forma en què l’autor ha narrat els fets i ha construït la trama, he tingut la impressió de viatjar en el temps i de sentir-la dels propis llavis d’un personatge molt pròxim al visir, de manera esborronadora i real.

Així doncs, felicite Just Sellés per com ha aconseguit enganxar-me des del principi, creant en mi una curiositat latent que no ha defallit fins al punt d’emocionar-me en molts moments. He de confessar que mai no m’ho haguera pensat, perquè en el fons la història ja la coneixia, com coneixia també el desenllaç final, però m’han sorprés els recursos de l’autor, el sentiment, i la intriga tenaç que ha sigut capaç de generar fins l’últim moment.

La lectura d’aquesta novel·la no m’ha deixat indiferent. Contemple aquestes valls nostres amb un enriquiment major de formes, colors, matisos, els quals li proporcionen sense dubte els fets històrics que ací ocorregueren, així com l’aura de valentia, honor, sentiment i grandesa que el visir va entroncar en aquesta gran fortalesa de pedres que fou La Muntanya.

Coincideix amb l’autor: «sense sentiment ni emoció no podem viure ni entendre la història».

M’agradaria ressaltar l’exquisida narrativa d’aquesta novel·la que de vegades inclús he llegit en veu alta per tal de paladejar-la i degustar-la millor. Destacaria aquells diàlegs amb aquelles encertades frases plenes de veritat, aquelles figures literàries carregades de sensacions i intensos sentiments, posats en el moment i el punt exacte, al meu paréixer, i que m’han fet pensar.

Llegir aquest llibre a obert en mi una sensació i uns interrogants que abans no tenia. Qui sóc jo? Sé que sóc descendent d’aquells infidels camperols que van vindre a buscar una millor vida. Però em sent tan identificada amb aquells musulmans! Crec que la mateixa novel·la em dona la resposta: quan connectem amb l’amor a la terra en el sentit més originari, els sentiments ens connecten amb l’essència humana i natural. I en eixe punt s’esborren les diferències entre nosaltres.

La novel·la també és un esbós de la condició humana. Des de les seues tonalitats més immundes i mesquines, com la cobdícia, enveja, egoisme, fins a les seues tonalitats més esplendoroses, les quals surten de l’honor, l’amor, la responsabilitat i el compromís amb els altres.

En un panorama polític com el que estem travessant en aquestos moments, aquesta novel·la no passa desapercebuda.

Felicite Just Sellés per la quantitat de material fotogràfic, plànols, imatges, reflexions, que m’han ajudat a poder viure i reviure escenaris que la meua imaginació no haguera sigut capaç de recrear. També per la valentia que ha demostrat al deslluir a un personatge històric tan imponent com Jaume I, i al enaltir un territori geogràfic que de vegades ens passa inadvertit, i per tot això i molt més puc complaurem d’haver gaudit d’una història meua, en primera fila.

De part meua, un gran ram d’aplaudiments per l’autor.

Eva R. de Pego.

Amb opinions com aquestes, un dóna per bo tot l’esforç que ha supossat documentar i escriure aquesta novel·la amb la satisfacció de saber que allò que un pretenia trasmetre ha arribat al lector. Però el camí continua, i encara que de vegades el paisatge convida a la contemplació, no hi queda molt de temps per a fer-ho.