03/02/2015 – Els castells d’al-Azraq a vista de falcó

La darrera Fira de Cocentaina vaig rebre la golosa proposta de Marc Hevesi, director de l’empresa HELIACTIVO, que em convidava a fer una volta en helicòpter -sense presses- pels territoris de La Muntanya; i eixa proposta és va materialitzar el passat diumenge 11 de gener.

logo mail 
A l’helicòpter, un Robinson R-22, li vam adaptar una càmera GoPro 4 en el morro per tal de gravar tota la ruta. Tanmateix, li vam llevar una porta per a poder fer fotos com cal, sense cap vidre pel mig.

Sortírem des de l’heliport de Benidorm on HELIACTIVO té la seua base d’operacions i posàrem rumb terra endins, directes al cor de La Muntanya. La ruta era una i estava clara: recórrer els 8 castells del Pacte del Pouet (Perputxent, al-Qal’à, Margarida, Gallinera, Xeroles, Qashtal, Tàrbena i Pop) i algun altre també lligat a la vida del visir (Rugat i Laguar). I cap allà marxàrem…

00-General

Només alçar el vol, impressiona la quantitat d’urbanitzacions que tapissen les faldes de les serres costaneres, moltes d’elles assentades sobre terrenys d’elevat valor ecològic on mai s’haguera tingut que autoritzar la seua construcció. Aquesta aberració urbanística, que també amenaça les valls de l’interior, produeix un fort impacte visual en el paisatge que resulta del tot irreversible. Si ens importa la nostra terra, deuríem aturar aquesta malaltia.

Posàrem rumb cap a l’exuberant Vall de Guadalest. Qashtal, primer castell de la ruta, ens esperava sobre el cim de la serra de l’Aixortà, enfrontat amb la canal de la Mallada del Llop. Qashtal és un d’aquells castells post-califals que s’alçaven sobre cotes absolutes per guaitar el territori, i al rodejar-lo des de l’aire vaig recordar com plovia la primera vegada que el vaig visitar, i com vaig haver de desmuntar el campament a mitja nit quan el vent amenaçà en traure’m volant dintre de la tenda.

Qashtal

Encara que el castell d’Alfofra (Benifato-Confrides) no s’anomena al Pacte del Pouet, ens arrimàrem fins ell per gaudir de tan extraordinària construcció. Aquell dia, a l’igual que altres molts indrets, el castell d’Alfofra rebia visita d’un grup d’amants dels castells, doncs Alfofra està tan enlairat que cal ser molt entusiasta dels castells per atrevir-se a escalar-lo. Deixàrem enrere Alfofra per marxar cap al Pla de la Casa, on les restes d’una torre rectangular apenes es divisen des de l’aire, junt a aquest cim de la sempre espectacular Serrella. Els historiadors creuen que es tracta del castell de Xeroles, un dels huit castells que s’anomenen al Pacte del Pouet. Mai, mai oblidaré la tronada que em va sorprendre la segona vegada que vaig visitar les restes de Xeroles, ni els dos rellamps que vam caure sobre mi, segurament sobre la creu de ferro que remata el cim, a menys de cinc metres d’on jo em trobava.

Xeroles

Els Frares de la Serrella ens esperaven a menys d’un minut de distància. Tal vegada, la seua majestuositat minva quan els contemples des del cel, perquè la seua grandesa es perd quan els mires en picat. Sí, les agulles de La Serrella són una formació geològica imponent que lluiria de debò si les gravàrem amb un dron.

Frares Serrella

Creuàrem la recòndita vall de Seta i solcant la sempre sorprenent serra d’Almudaina isquérem a la vall de Travadell: Benillup, Benimarfull, Almudaina, Benialfaquí. A llevant, la baronia de Planes es mostrava deliciosa, i cap a ella marxàrem per fotografiar el fabulós penyal escindit de la serra de Cantacuc sobre el que s’assentava el castell de Margarida.

Margarida

Les penyes del Llombo ens mostraven el camí cap al paradís: Gallinera ens esperava: fonda, serena… I apuntant entre les penyes, desafiant la gravetat, el castell d’al-Qal’à ens donà la benvinguda. Mai pensava que es poguera aterrar al niu d’àguiles que és al-Qal’à, però Marc no va poder resistir-se a fer-ho per contemplar assossegadament la bellesa ancestral de Gallinera amb els peus afermats a terra. Ho reconec, estic enamorat de la Vall de Gallinera i de la seua gent…

Gallinera

I de nou sobre l’helicòpter, ara rumb al barranc de l’Encantà, per cabusar-se entre els paisatges del Cantalar i l’Albureca i recórrer novament el paratge, aquesta vegada com una serp que fuig barranc avall. Recorde que al solcar com un falcó aquell territori agrest tantes vegades trepitjat des de la infantessa, els records vingueren a emocionar-me. Sí, com no, també estic enamorat dels paisatges de l’Encantà, sempre ho he estat.

Barranc de l'Encantà

El castell de Perputxent ens mostrà una cara que ja ens era familiar, doncs Perputxent està envoltat de cims des d’on es pot contemplar el castell com si fórem un ocell. Res nou si no fos perquè rodejar-lo dues vegades i contemplar-lo des de tantes perspectives diferents resulta d’allò més estrany i nou. Sí, Perputxent és extraordinari

Perputxent

El castell de Rugat ens esperava a l’ombria del Benicadell, de modo que enfilàrem el barrancó que baixa des de la talaia d’Almaraién per remuntar la banda de la solana i plantar-nos sobre el llom d’una de les serres més emblemàtiques i llegendàries de la nostra terra. L’ampla Vall d’Albaida s’estenia sota els nostres peus, però nosaltres sols teníem ulls per aquell castellet enlairat sobre un turó on el rei Jaume I va tornar a nàixer.

Rugat

Tornàrem a la bella Gallinera per visitar el castell que tanca la Vall per la banda de llevant. Altre castell enrocat, enlairat sobre un crestall de pedra viva, on sembla impossible que ningú adreçara cap construcció. El castell de Gallinera fou l’última fortalesa que xafà el visir al-Azraq, el lloc on Jaume I va assetjar el visir de La Muntanya abans de pactar amb ell les condicions del seu desterrament.

Castell de Gallinera

I de Gallinera a Almiserat, i d’Almiserat a Ebo, i d’Ebo, Infern avall, fins la salvatge Vall de Laguar.

Barranc de l'Infern

Del castell que tancava la vall des de la costa (conegut també com castell de les Atzavares)apenes resten alguns murs de pedra, però al contemplar les parets rocoses sobre les que s’alça, vaig recordar aquella sessió fotogràfica nocturna amb el fotògraf Carlos Serrano quan de baixada, en una nit tancada i sense lluna, vam perdre el camí. No, escalar de nit mai no és bona idea.

I de Laguar volàrem al castell del Pop, sobre els cim de la serra del Cavall Verd, lloc d’infaust record per a aquells valencians musulmans que al novembre de 1609 foren massacrats i exiliats de la seua terra.

Laguar - Pop
Finalment, arribàrem al castell de Tàrbena enaltit sobre un fabulós penya-segat. El castell de Tàrbena era el més meridional de quants dominava el visir al-Azraq i un dels que lliurà a l’Infant Alfons d’Aragó quan se signà el Pacte del Pouet.

Tarbena
I ja de regrés a Benidorm gaudírem de les fabuloses vistes sobre la serra de Bérnia, l’Aixortà, el Ponoig i enlairat Puig Campana. Tot un goig guaitar la terra com una rapaç, i tot un disgust arribar a casa, bolcar les fotos en l’ordinador i comprovar que cap fotografia de les més de 200 que havia fet estava ben enfocada. Una llàstima no haver aprofitat aquesta oportunitat; això sí, ara ja sé com no s’ha de fotografiar des d’un helicòpter i si algun dia tinc ocasió de repetir no em tornarà a passar el mateix.

Al-Qal'à

CONSIDERACIONS FOTOGRÀFIQUES

Fotografiar des d’un helicòpter no resulta gens senzill, encara que tampoc deuria ser en excés complicat si es tenen present algunes consideracions.

Distància focal

Uns dies abans de sortir, faig estar pegant-li voltes a l’assumpte de configurar adequadament la càmera per tal de no fallar. La primera qüestió que em faig platejar va ser quin objectiu anava a muntar. Descartat un teleobjectiu per la major dificultat d’enfocar i el major perill de trepidació a conseqüència de la vibració i el moviment d’avanç de l’helicòpter, i descartat també un gran angular per la poca versatilitat d’enquadrar sense que apareguen les hèlices o els patins de l’helicòpter, vaig optar per muntar un objectiu zoom de focal mitjana (Tamron SP AF 17-50/2.8 XR Di II), que va resultar una excel·lent elecció donat que no vaig tindre la necessitat de canviar-lo per altre en cap moment. L’helicòpter és un aparell molt versàtil en vol, per tant sempre podràs regular la distància al motiu per a adaptar-la a l’òptica. 

Velocitat d’obturació/apertura del diafragma/ISO

Configurar la càmera en modo automàtic és un risc que no estava disposat a patir. Per altra banda, configurar-la en modo manual (a ISO 100) tampoc convenia donat que les condicions de la llum i la distància focal anaven a canviar al llarg del viatge, obligant-nos a estar massa pendents de l’exposímetre i/o l’histograma en cada moment. La millor opció era fixar la velocitat d’obturació i deixar que la càmera, de manera semi-automàtica, escollira l’apertura del diafragma.

El dia era assolellat, el que ens permetria escollir una velocitat ràpida sense haver de pujar la ISO. Considerant que la distància focal no seria massa llarga (17-50mm amb una càmera APS-C) i que part de les vibracions provinents de les hèlices les podria amortir el meu cos si no el rescolzava en l’estructura de l’helicòpter, vaig considerar que 1/250sg a ISO 100 seria bona opció. Segurament, li haguera pogut ficar una velocitat més ràpida per a no xafar-me els dits, però això suposava treballar amb uns diafragmes molt oberts, allunyats del seu rendiment òptic òptim, o pujar la ISO un escaló. Ara sé que la meua obsessió per la nitidesa em va matar, que escollir 1/250sg. Sí, em vaig quedar curt perquè no vaig considerar la distància al motiu ni la velocitat de trasllat de l’aparell. Hui, després de vore el resultat a l’ordinador, li ficaria una velocitat de 1/640sg, encara que això m’obligara a pujar a ISO 200 o 400. A més, li demanaria al pilot que anara més espai mentre fotografie el motiu, inclús que el mantinguera estacionari l’helicòpter si trobara un enquadre clar.

Les condicions canviants de la llum (direcció, intensitat i reflectància, fonamentalment) obliguen a estar molt pendents de l’elecció del diafragma que fa la càmera. Si, com és el meu cas, t’agrada treballar dintre del rang òptim de l’òptica per guanyar nitidesa (normalment entre f4.0 i f8.0, segons l’objectiu), seria molt convenient fixar també aquesta variable (juntament amb la velocitat) i no permetre que l’esculla la càmera automàticament. La solució podríem trobar-la treballant en modo manual amb una ISO automàtica, però hi ha un problema: si l’escena té molt contrast, la càmera sobreexposa les zones més lluminoses i no ens deixa compensar l’exposició. Llegint per internet les experiències d’altres fotògrafs amb aquesta qüestió, sembla que he trobat una manera de compensar eixa exposició que la càmera no ens deixa: fer una triple exposició (bracketing). D’aquesta manera, el fotògraf s’assegura que una de les tres fotos que dispara la càmera no tindrà sobreexposada les altes llums, el que no vol dir que la foto estiga ben exposada perquè les zones obscures podríen ennegrir-se. Açò ens confirma una màxima que tinc molt clara des de ja fa temps: els millors dies per a fotografiar un paisatge són els dies nuvolats, tancats, amb poc contrast de llum, millor encara si plou.

La llum

Si tinguera l’oportunitat de tornar a fotografiar des d’un helicòpter escolliria sense dubte un dia nuvolat, amb poc contrast lumínic. Això em permetria treballar en modo manual, fixant la velocitat en 1/500sg (prèvia xarrada amb el pilot perquè rebaixe la velocitat de trasllat durant l’exposició, millor encara si roman parat al lloc amb una millor perspectiva), el diafragma fixe en f5.6 i la ISO automàtica. Això suposaria treballar a ISO’s superiors a 400, inclús 800 si el dia està molt tancat, que és el límit de treball de la meua càmera. No obstant això, hi trobaríem un aventatge sobre un dia assolellat: no suposaria cap problema disparar a contrallum, disposant de més perspectives i enquadres.

Realment, si un vol fer un bon treball, amb un resultat professional, la millor opció seria alquilar un equip professional (p.e. Canon EOS 1D + Canon EF 24-70mm f/2.8L II USM) per oblidar-se de dues qüestions importants: la necessitat de treballar a una ISO elevada i d’obtindre un auto-focus de precisió.   

.