04/10/2015 – Foto-blog (388): Com falcó que aguaita la terra (XVII)

Al-Azraq el Blau, capítol 17 (al respecte de l’arbitrària expulsió de 100.000 musulmans de la zona de Xàtiva que decretà Jaume I en 1248):

Conten els que ho visqueren que el campament de Montesa pareixia el mercat d’una gran medina, un eixam de colossals dimensions on les fogueres cremaven pertot arreu. Diuen que la confusió era tan gran que la gent deambulava d’ací cap allà com un ramat sense pastor. Uns portaven aigua de les fonts, o buscaven un xiquet extraviat, o un metge, o un alfaquí; altres, s’arremolinaven al voltant de les fogueres, o tallaven llenya en la serra, o resaven en silenci. Sí, tan gran fou la desorganització que cadascú hagué d’apanyar-se-les com bonament pogué per a sobreviure a aquell infern.

Poc abans de l’hora convinguda les famílies continuaven arribant, i encara que el sol sorgia ja entre els cims, la gelada romania blanca sobre la roba dels que havien dormit al ras. Era dimarts, seté dia del mes de chawwâl de l’any 645 de l’hègira,[1] quan una companyia de cavallers armats es plantà al costat del camí: la mala hora havia arribat.

Sí, conten els que ho visqueren que el camí pareixia un riu d’impedits, de dones, ancians i xiquets que avançaven entre les muntanyes, una serp de cinc llegües que es perdia en l’horitzó. Partiren de bon matí, malalts de fred, caminant darrere dels cavalls armats que els escortaven, i així marxaren durant els dies més crus de l’hivern, fins arribar al castell de Villena, en la frontera amb el Regne de Castella, on la neu els esperava.

D’aquesta manera tan miserable tractà el Gos els nostres pares, dones i fills: com anàvem a perdonar-li-ho…

[1] Dia 4 de febrer de 1248.
.

.