22/09/2014 – Foto-blog (348): La terra exiliada

És clar, la terra és sentiment, i quan la terra es crema, alguna cosa dintre d’un mor amb ella. Però quan la terra que marxa és just aquella que t’ha vist créixer, hom sent tanta tristor que voldria marxar amb ella. Això mateix ha passat aquesta última setmana quan un malparit botà foc a les partides de Fantaquí i del barranc de l’Encantada.

Eixe sentiment d’impotència i angoixa que t’envaeix quan veus marxar allò que tant estimes deu ser molt semblant en intensitat al que experimentà aquella gent andalusina valenciana que fou exiliada a la força i per sempre de la seua terra. Sí, hom sent que li arrabassen els ulls, els records de la infància, la mateixa vida…

Per sempre més adéu a la terra estimada.
La nostra joventut i els grans amics, perduts.
Tot allò bell ara és desfet, dispers o lluny.
Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent.
On les cases de València? On els parrups dels seus coloms?
Tot s’ha perdut. S’ha perdut el Pont i la Russafa.
S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut.
On aquells prats amb rius i arbredes verdes?
On els indrets flairosos on solíem retirar-nos?
On el zèfir sempre fresc? On els crepuscles amables?
Ai València! Què s’ha fet d’aquells matins on el sol
jugava amb la mar tot corrent per l’Albufera!
Res no es pot fer quan el destí du la pèrdua…

Ibn al-Abbar (s.XIII)
Poemes de l’orient d’Al-Andalus, Ed. 62, Barcelona, 1983