11/04/2016 – La llegenda de l’Encantà (I): les altres mores

By on 09/04/2016

S’enceta ací una sèrie de tres entrades on es parlarà de la llegenda que perdura al barranc de l’Encantà, una llegenda antiga que és l’origen de la novel·la que ara m’ocupa: Amira. L’última flor d’al-Andalus

“Caminando desde el valle de Gallinera hacia poniente se entra en la Baronía de Planes, tendida por el mismo rumbo siete quartos de hora hasta el término de Benimarfull. (…) Además de estos cinco pueblos hubo otro llamado Llombo, cuyo nombre conserva el monte obtuso que yace entre el valle de Gallinera y Planes. (…) hállanse dichos monumentos y rastros de la industria agraria de los Moros en el boquete estrecho por donde las aguas que baxan de los montes meridionales saltan y se precipitan en busca del barranco de la Encantada. (…) Van cayendo éstas al barranco que la ignorancia y credulidad llamó de la Encantada por la piedra circular de unos cinco pies de diámetro, que en forma de ventana cerrada se ve en la garganta del barranco á 20 pies sobre el nivel ordinario de las aguas. En esta fingió el vulgo la boca de cierta mina, donde los Moros escondieron sus tesoros, y dexáron encantada una doncella, que cada cien años sale para volver á entrar en el mismo dia. Fábulas indignas de hombres juiciosos, perpetuadas solamente por la superstición é ignorancia. Quanto ofrece aquel barranco es natural y efecto de las aguas, que abriéron un callejon profundo, y dexáron por ambos lados cortes casi perpendiculares de mas de 50 varas. En el de la derecha se halla la citada piedra en un sitio de tan difícil acceso, que para llegar á él es preciso ó descolgarse por una soga desde mucha altura, ó pasar de la izquierda á la derecha atravesando ántes un largo madero: operaciones ambas muy arriesgadas, por hallarse un profundo pozo de agua en aquella parte del barranco. Hubo no obstante quien pasó y grabó sobre la piedra dos cruces, y mas abaxo dos líneas, una con la voz año, otra con el número 1573; debiéndose notar que la cifra 5 está algo desfigurada, y que la superficie entera de la piedra presenta un color mucho mas obscuro que las cifras y letras, en medio de verse allí grabada de tiempo inmemorial, como me aseguraron personas fidedignas.”

 

(Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia, por don Antonio Josef Cavanilles, 1797, Libro Quarto, 47, pp. 153-154)

La llegenda de l'Encantà (oli de Ximo Calbo)Ximo Calbo (Beniarrés) – Oli sobre llenç

L'ENCANTÀ

Comprove amb perplexitat i no sense certa desil·lusió com Internet ofereix 4.490 resultats a la recerca de “la mora encantada”. Al poc d’indagar es fa evident que la llegenda de l’Encantada s’estén al llarg i ample del País Valencià i encara més enllà de les nostres fronteres: a Catalunya, a Aragó, a Portugal, a Galícia, en ambdues Castelles, a les Balears, a Andalusia, en forma de nimfes, de nàiades, de dones d’aigua, de encantades … Circulen per tota la península Ibèrica històries que parlen de tresors ocults, de enigmàtiques donzelles que acudixen al bullir de les fonts en nits de lluna plena, o d’enamoriscaments impossibles que cisellaren paisatges de pedra. Així, molts estanys, pous, coves, fonts, castells, llacs, mines, turons o salts de aigua uneixen la seua particular llegenda a la memòria oral que els atribueix -sovint amb raó- un encant que ni l’esdevenir dels segles ha pogut esborrar. És, per tant, una de les llegendes més arrelades en l’imaginari col·lectiu ibèric.

Plenilunio

L’associació de les encantades amb llocs rocosos i afloraments d’aigua és una constant; i no és d’estranyar, perquè l’aigua és un element primordial de la Naturalesa, íntimament associat a la vida, constituint un mitjà de purificació i de regeneració corporal i espiritual en moltes cultures i religions del nostre planeta. Les encantades apareixen com donzelles d’una bellesa sobrenatural. Solen vestir amb tuls i gases, insinuants als ulls dels humans, i pentinar els seus llargs cabells davant del mirall en nits de pleniluni, especialment en la nit de Sant Joan, durant el solstici d’estiu. La nostra encantada no és aliena a aquestes pràctiques nocturnes, ni a les aparicions, ni a les joies, ni a pentinar els seus cabells al costat del riu, com ho corrobora el topònim Penya de l’Espill, mola rocosa que s’alça a la dreta de l’estret de Planes, al costat del molí de l’Encantà. Així, la nostra Encantada compleix amb tots els cànons excepte, potser, amb el de aparèixer-se en la nit de Sant Joan.

Desconec els motius que propiciaren que aquesta llegenda proliferés tan fecundament per la geografia peninsular, encara que sembla lògic suposar que el propòsit de dissuadir l’accés a certs llocs d’especial perillositat (coves, rius, castells, pous, turons …) sigui la raó subjacent; tampoc resulta estrany que es recórrega a les referències nocturnes, morunes i sobrenaturals per tal d’atemorir i aconseguir aquest objectiu. En el cas que ens ocupa, l’estret de l’Encantà és, juntament amb el Gorg del Salt, el lloc de major perillositat de tot el barranc de l’Encantada, on es troben els gorgs i els majors desnivells.

D’altra banda, Cavanilles parla d’una inscripció llaurada sobre la pedra, datada el 1573. Això confirmaria que la llegenda és anterior al decret d’expulsió dels moriscos de 1609. Així mateix, en considerar que la llegenda sorgeix després de l’exili de musulmans (dexaron encantada una donzella), i descartada també l’expulsió decretada per Jaume I en 1248 (per no afectar aquests territoris), opine que l’origen de la llegenda podria correspondre amb el desterrament d’al-Azraq i els seus súbdits d’aquestes terres, esdevinguda en maig-juny de 1258. I crec que -com es veurà- no estic molt desencaminat.

Aquesta entrada es publicà per primera vegada el 23/02/2011

Comments

Be the first to comment.

Leave a Reply


You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>