Ahir vaig estar a Almaraién, un fortí-talaia d’origen andalusí ubicat als contraforts nord-orientals de la serra de Benicadell. Vaig accedir a peu, des de la CV-705, pel camí que porta fins al corral de Poldo. Per tot arreu, la serra traspuava l’aigua de les últimes pluges i la caminada va esdevindre una amalgama d’aromes i colors que -romer en boca- vaig voler assaborir. En la distància, a més, els repics de campanes anunciaven la festivitat de sant Vicent Ferrer, cantarella que m’acompanyaria durant una bona estona i que avivaria recents cavil·lacions sobre possibles distàncies de transmissió de senyals acústiques.
El camí discorria entre els cims, sempre abocat a la Vall d’Albaida, oferint una panoràmica diferent en cada revolta. I així, respirant les fragàncies del timó, la camamirla i el romer, vaig arribar fins Almaraién. El fortí es troba a 760 metres d’altitud, coronant un turó completament cònic. Es tracta d’un recinte defensiu de planta poligonal on encara es distingeixen els fonaments del que foren quatre bastions aixecats en pedra seca i algun llenç de mur construït en tàpia. L’enclavament es troba naturalment protegit en la seua cara sud i oest, on un faralló rocós fa innecessària qualsevol tipus de construcció defensiva. Les restes ceràmiques trobades als seus voltants permeten datar-la entre els segles XII-XIII.
Els núvols amenaçaven pluja i em vaig enfilar a una de les torres per prendre una panoràmica. Pel vessant de la vall de Perputxent, significar que hi ha visió directa sobre les poblacions de l’Orxa i Planes, a més de molts altres pobles com Almudaina i Cocentaina. Així mateix, constatar també la seua comunicació visual amb la Cova dels Nou Forats, la Foradada i, per damunt de la serra de l’Albureca, la fortalesa de al-Qal’à. Cap al nord, la Vall d’Albaida es mostrava oberta, sense secrets. Aleshores va arribar la tempesta i, allà, enlairat a Almaraién, asomat a les dues valls, vaig sentir la força dels elements i la vaig gaudir.
Referent al fortí, em sembla oportú i interessantíssim reproduir un fragment de la publicació El Comtat. Una terra de castells, editada pel Centre d’Estudis Contestans: «En el tall d’una gran cata clandestina realitzada a la zona nord de la plataforma és veu un potent nivell de cendres a uns 30 centímetres del sòl, que podria obeir a possibles focs antics accidentals de la serra o bé al possible abandó i destrucció del castell». Durant la conquesta feudal, Almaraién funcionà com un mirador estratègic on els andalusins controlaven els moviments de les hosts feudals a la vall d’Albaida i, en cas de perill, alertaven els habitants de Perputxent i La Muntanya mitjançant fogueres i senyals de fum.
D’altra banda, segons consta en l’Arxiu Històric Nacional -pergamí 340, carpeta 518, corresponent a l’Ordre Militar de Montesa-, el 8 d’agost de 1273 el rei Jaume I ordenà a Joan de Montsó, alcaid de Penacadell, que esbrinara la veritat sobre el lloc de Almaraién, entre els termes de Rugat i Perputxent, i en cas de pertànyer a Perputxent la posara a disposició de Ramon de Riusec. Això es degué a un conflicte de límits sorgit entre Rugat i Perputxent referent a l’esmentada partida. Encara que res prova que la partida d’Almaraién corresponga amb el lloc on s’ubica el fortí, és molt probable que així fóra, per dues raons: 1) les estrictament geogràfiques, ja que hi conflueixen els termes municipals de l’Orxa, per part de Perputxent, i Salem, per part de Rugat i 2) per concordança toponímica, ja que segons el Diccionario de arabismos i voces afines en ibero-romance de Federico Corrent -Editorial Gredos, 1999- Alimara vol dir, precisament, senyal de fum.