30/09/2014 – El consum de vi a l’al-Andalus del segle XIII

Sempre ho he dit: els cristians del segle XIII eren uns salvatges comparats amb el refinament cultural dels andalusins. La raó d’això devia ser –i açò és cosa meua– la manera tan diferent que tenien de viure la religió, molt més lliure per part dels andalusins. Els cristians del segle XIII eren uns vertaders fanàtics religiosos, molt semblants a eixos integristes que fan fredat hui en dia. En canvi, els musulmans andalusins vivien la religió amb una major llibertat i tolerància (llevat dels almohades, que vingueren del Marroc mitjan segle XII), molt diferent a com ho fan a l’actualitat en nombrosos països islàmics. I no és d’estranyar: un major nivell cultural de la població es tradueix en una major llibertat i tolerància social: ara i fa huit segles. Sí, quan la cultura desapareix, l’integrisme religiós s’apodera de les ànimes: ahir, hui i sempre.

En acabar de llegir Al-Azraq, el Blau, molts lectors m’han escrit un correu electrònic per contar-me què els ha semblat la novel·la, les sensacions que han experimentat al llegir-la. Recorde que almenys dos d’ells em preguntaven com podia ser que els personatges begueren vi sent musulmans. La resposta que els vaig donar estava clara: el vi és un plaer que ens regala la terra, i els musulmans andalusins sabien apreciar-lo com bé podràs comprovar si lliges la poesia de l’època.

Ací deixe una mostra de la poesia que es feia a al-Andalus, on s’evidencia eixa llibertat i tolerància religiosa que és fruit d’una societat avançada. Es tracta d’una tria de poemes de Musa ibn al-Tubbi (s. XIII), ara traduits per Jaume Pont i arreplegats al Llibre de la Frontera de l’editorial Proa (Barcelona, 2000).

Què hi tinc jo a veure, digueu-me homes,
amb les espases i les batalles?
L’única estrella que prenc per guia
és la del gaudi i de la música.
En mi no busquis seguretat,
sóc qui defuig cops i combats.
Quan veig heretges em poso a córrer
damunt del poltre, les brides fixades
al llom i la cua. Com és l’arnès?
Com és l’escut? Com són els sabres?
Sols em preocupo quan fan la guerra
per quina banda fugir és més fàcil.
Si fos la festa, beure vi pur,
dormir amb les verges, em trobaríeu
sent cavaller de tots els àrabs.

*

Són quatre coses
les que revifen
el cor i el cos
l’esperit i l’ànima:
l’aigua, els jardins,
el vi clarós
i un rostre bell.

*

Oblida les ruïnes, que a tot mal són properes,
el món en què vivim és casa fugissera.
Honora i beu el vi, s’exclama el bevedor,
ens han caçat el sol per beure’l al tassó.

*

Desobediència compro a bon preu
i bescanvio fe per orgies.
Perversions sols prenc per guia,
sempre seré un llibertí.
Quants nois manyacs tenyits d’alquena
dels que han cregut en el Messies
he obtingut tendres i bells
quen al cel l’alba apareixia.
Un d’ells s’alegra si em veu venir,
no sóc avar, i ho sap del cert.
amb la barrina desflora el vi,
verge anciana encanudida
que presencià Noè a l’arca
i tots els segles que abans passaren.
El faig servir fins que borratxo
morí tot d’una, però ho puc jurar:
no l’enterràrem en cap fossar.

*

El vi del company no censuris
ni malparlis del bevedor.
Déu Misericordiós ha dat
l’amor fidel pel vi als amics.
No tenen valor els diners
pel cor que el deleja i el vol.
És la verge que delicada,
però dins l’ampolla indomable,
m’ha enfollit, m’ha fet perdre el seny.
Al moment de la mescla amb l’aigua
joiells de núvia la coronen.
Estripa els vels de la consciència
i els secrets més ocults mostra.

*

Somriu la rosa i els llaüts alcen sa sola veu,
plora a voltes la flauta i refila un gemec.
Units els comensals pels vincles de l’amor,
comparteixen el nèctar mesurat dins els gots.
És costum dels companys no fer esment dels descuits
de l’amic que rellisca si beu vi en excés.

*

S’ha enterbolit la vida estant jo a la presó
i les copes tremolen per manca de vi.
Les vinyes de Fal.luja ja no donen llur fruit,
la beguda no té d’antany el sabor.
Si fos meva la força que el Magnànim Senyor
emprar m’impedeix, l’ànima lliuraria
al gaudi i als plaers. Però a la vida del jove
benaurança s’hi mescla i fatigants dissorts.
Mensu a la passió, company, totes les ànimes.
Ens fereix i a Déu demanem perdó,
amb l’oculta esperança d’haver-lo també ferit.

*

Apressa’t al vi
a la llum del dia,
curulla la copa
i emplena-la al ras.
Generós, moscat,
color de magrana,
acreix la ressaca
tot d’aigua colgat.
I vés als plaers
com fan els valents,
sense cap vergonya.
Fes del jardí casa,
del llogarret llar.
Envola-hi coloms
i cria-hi poltres.
I en temps de verema
premsa-hi el raïm
i cou-lo amb el sol
que pel vi ja és prou.

*

Beu, per la meva ànima,
beu públicament,
l’ocultació
és de mare adúltera.
Beu, per tu em moro,
i dóna’m el vi
fins que m’endormisqui.
Que no t’acontenti
una borratxera,
embriaga’t dos cops.
Prou d’hipocresia,
prou celadaments.

*

Mentre beus a la taverna
oint l’eloqüent llaüt,
conta al censor què et digué
l’alfaquí savi i asceta,
el docte en religió,
en història, ciència i llei:
-Permeteu que es begui el most?
-No, sols el vi colpidor,
espurnejant, podeu beure.
conta què et va respondre
quan preguntares pel rés:
-És un deure religiós.
Pren l’oració d’una nit
com si fos el rés d’un any
i acompanya la vetllada
amb el vi extenuador.
-I el dejuni i les almoines?
-No provis mai el dejuni,
trenca’l sempre, a tothora.
Les almoines són tan sols
un parany d’aprofitats.
-Què en pots dir dels rituals
si faig el pelegrinatge?
-Són superflus i excessius.
Mai no vagis a la Meca,
no en siguis un pelegrí,
per més que la Meca estigui
a la porta de ta llar.
-I les guerres dels tirant?
-Ni que assetgin al-Anbar
no els combatis, viu-hi en pau.
Però si et venç la rancúnia
en contra dels infidels,
busca revenja en llurs fills.
El ventre de la donzella
i el darrere del macip
travessa amb la teva llança.
És el jihad veritable
i en el Judici Final
en seràs recompensat.
-I els préstecs, s’han de tornar?
-Per un dàtil no has de dar
ni pellofa ni pinyol.
Preocupa’t de satisfer
el deute amb el taverner.
Ven-te la teva camisa
per tal de ser-li fidel.
-I un solter i foraster,
si emprèn un viatge,
com creus que millor es capté?
-Si amb la dona del veí
sap gaudir de l’adulteri
i dels plaers de Sodoma
amb els jovenets del barri.
Per dar-me l’últim consell
s’aixecà i s’acostà:
-Has d’embellir les virtuts
apostant diners al joc.

*

Per flairar l’olor de violes i murtres
per un got de vi, jo tot ho daria.
Què et sembla si avui d’ell no ens abstinguéssim
i beguéssim vi ocults de la gent?
Si mai algú ens veu podria pensar
que som uns cristians celebrant llur festa,
per ells beure vi no és cap pecat.
Diguin el que diguin respecte al dejuni,
nosaltres ja haurem passat un bon dia.

*

Encara que tingués
quelcom per menjar a mà,
no em desdejunaria
amb altra cosa que el vi.
tu que n’ets bevedor,
pren la copa i beu-ne!
Hauràs comès un gran pecat,
però tant se val!
Censors que em critiqueu,
aneu al paradís,
si ho desitgeu. A mi deixeu-me
viure a l’infern.